Què fem amb els passatges difícils de la Bíblia? Perquè n'hi ha, sobretot quan llegim seccions escrites a un poble que no és el nostre, en temps que no són els nostres.

Hi ha molta gent que s'ha dedicat a trobar porcions de la Bíblia que poden utilitzar per a desprestigiar a Déu i La seva Paraula. Podríem dir que si algú va amb mala intenció, el Pentateuc, és a dir, els primers cinc llibres de la Bíblia, els donaria ocasió de trobar passatges comprometedors.

Però poden aquests passatges ser usats contra Déu? Ells creuen que sí, i ho intentaran, perquè aquestes persones no coneixen a Déu ni tampoc volen.

I les que creiem en Déu i volem trobar sentit a cada porció de la Bíblia? Moltes vegades en llegir una secció difícil d'entendre, podem parar en dubte, per a seguidament confiar que Déu sabrà i passar-ho sense donar-li molta meditació. Però no és necessari fer això. La nostra fe en Déu no ha de ser una fe cega, perquè el Déu de la Bíblia vol ser conegut i entès per cadascun de nosaltres.

Som afortunades, perquè Déu s'ha mostrat en La seva Paraula i sabem que Déu no canvia. Quan ens enfrontem a una porció de la Paraula que no ens quadra, podem parar i demanar a l'Autor que obri els ulls del nostre enteniment. És més, hem de fer-ho per a no arribar a conclusions errònies. El que sabem sobre Déu ha d'ajudar-nos a entendre el que està succeint en el text. Així que en l'episodi d'avui, voldria mirar una secció difícil de manera sistemàtica, amb els filtres dels atributs de Déu.

En el capítol cinc de Nombres trobem una llei sobre com han de ser tractada la gelosia. Ens sembla estrany que això hagi d'aparèixer en les lleis del poble. Però quan llegim la secció, ens pot semblar injust que aquesta llei contempla que el marit pot acusar la dona d'infidelitat, però no al contrari. Potser t'has preguntat això durant la teva lectura. Què està passant al text?

Molts han acusat Déu de favoritisme cap a l'home, però ja a Gènesi argumentàvem que no és així. Com llegim a Gènesi 1:27 «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.» I llegim en el Nou Testament a Gàlates 3:28 «Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús.»

Així que hem de partir de la veritat que Déu no fa accepció de persones. Veiem que en l'antic i el nou testament, Déu ha posat dones en posicions estratègiques, i el tracte de Jesús amb les dones en els evangelis és irreprotxable.

El text a Nombres està fent una cosa realment nova enmig de pobles que infravaloraven a la dona. Recordem que Déu havia anomenat a Abraham dels Calders, i encara que els egipcis sembla que donaven un paper complementari a les dones, veiem que l'ésser humà ha lluitat amb la idea de tenir un tracte adequat amb les dones. El nostre Senyor és el que ha defensat a la dona, veient-la com a atuell valuós que ha de ser estimada així com Ell ha estimat a la humanitat.


La llei de la gelosia protegia la dona de sofrir sota l'assetjament d'un marit gelós. La llei contemplava que si un marit sospitava que la seva dona havia estat infidel, havia de portar-la al sacerdot, el qual compliria un ritual en el que Déu mateix jutjaria a aquesta dona. Ella venia voluntàriament i havia de pronunciar el seu consentiment a tal prova. El procediment era tal que cap persona podia manipular la situació a favor seu o en contra de l'acusada. Diversos comentaristes que he consultat estaven d'acord que això protegia la dona, deixant el judici a Déu que no menteix. Una dona innocent no havia de témer aquesta prova. No seria fantàstic si altres processos judicials funcionessin així? No hi hauría lloc per a la corrupció ni equivocació humana.

Què passava si la dona era culpable?
En primer lloc, si era culpable, no voldria sotmetre's a tal prova, ja que sotmetent-se a la prova, s'exposaria a una maledicció que la faria patir una malaltia dels ovaris. Sí, ja sé que tot això sona estrany, però aguanta una mica, perquè les conclusions són edificants. Si ella era culpable, l'home que havia comès adulteri també rebria càstig de mort. La llei a Levític 20.10 diu «Si un home comet adulteri amb la dona d’un altre, hauran de morir irremissiblement, tant l’adúlter com l’adúltera.»

Ja, segur que penses que és un càstig extremadament sever. I si considerem una vegada més la santedat de Déu? Recordem que aquest era El seu poble. I els havia donat els manaments. “No adulteraràs” és un de deu. Era una rebel·lia directa contra Déu. I recordem que els deu manaments reflecteixen el caràcter Sant de Déu.

Déu dona una importància tremenda a la santedat moral, i permetre que el seu poble forniqués i adulterés no reflectia el seu caràcter Sant.

Per tant, encara que el procés judicial havia de començar amb una acusació a la dona, tots dos culpables serien tractats d'igual forma.

Per contra, en ser provada innocent, el marit d'aquesta naturalment sofriria humiliació d'haver pensat malament contra la seva pròpia dona, encara si aquest no era tractat com a culpable d'acusació falsa davant la llei.

Recordem, Déu és sobirà; “tot el que va voler ha fet, ens diu (Salm 115:3). Jo no entendré tot el que Ell fa, perquè ens diu la Paraula en Isaïes 55:8 que els seus “pensaments no són els nostres pensaments, ni els nostres camins els seus camins.” Diu Déu “Com són més alts els cels que la terra, així són els meus camins més alts que els vostres camins, i els meus pensaments més que els vostres pensaments.”

Així que en arribar a seccions com aquesta que al meu parer són problemàtiques, haig d'anar al Senyor perquè em doni una visió del text des del qual conec del meu Déu. Puc buscar ajuda en comentaristes que han estudiat aquests textos, i finalment puc descansar en la veritat que algun dia veuré al meu Senyor cara a cara, i tots els meus dubtes seran resolts en un instant. El meu Déu, en tu confio.